En l’actualitat existeix un apropament i interès pel coneixement de les alteracions funcionals i patològiques de l’articulació temporo-mandibular. Aquestes no impliquen únicament a l'odontòleg i/o cirurgià maxilofacial, sinó que també als propis fisioterapeutes.
Els
últims anys s’ha treballat intensament des del camp de l’Odontologia en
el coneixement clínic de l’avaluació de la funció, i fins i tot de
manera més recent s’està introduint com a element de diagnòstic
fonamental la ressonància magnètica nuclear, realitzant-se els primers
estudis comparatius diagnòstics entre la valoració per la imatge i
l'avaluació clínica.
La disfunció cràneo-mandibular constitueix
un nou camp d’actuació per al professional de la fisioteràpia, però
això comportarà la necessària formació en el coneixement patomecànic
per tal de comprendre les possibilitats terapèutiques relacionades amb
la fisioteràpia.
És important que el fisioterapeuta no perdi aquesta oportunitat de treball interdisciplinari en aquest nou camp, en el que encara manquen aspectes per consensuar, valorar i clarificar, amb l’objectiu comú de millorar la qualitat de vida de tants pacients que presenten algun tipus de trastorn temporo-mandibular.